Un dia dedicat a les dones, ja a la segona dècada del segle XXI, ressuscita la vella pregunta:
Avui encara hem de parlar de les dones com element separat de la humanitat?
Les més joves diran: però si jo no estic discriminada, he estudiat el que he volgut i a casa meva em tracten igual que el meu germà! I ells també s’afanyen a dir: discriminades? Tot el dia he d’escoltar que les noies són més bones estudiants i a sobre no trobo feina de cangur perquè les prefereixen a elles!
Doncs el món ha canviat, en bona part gràcies a l’esforç de les “obsoletes” feministes i d’alguns homes que creuen en la igualtat de les persones, però està lluny encara de deixar de celebrar el 8 de març com un dia reivindicatiu i si no hi esteu d’acord, us proposo unes senzilles reflexions:
- Primer mirem-nos el melic: quantes dones hi ha al Govern de
- Continuem mirant, a les pàgines d’economia dels diaris, quantes dones hi surten parlant de l’empresa que dirigeixen?
- I la crisi, afecta a tothom, evidentment, però la rebaixa de l’estat de benestar, amb menys places d’escola bressol i menys atenció per les persones dependents, a qui deixarà a casa tenint cura de la mainada i la gent gran? Qui buscarà un treball a temps parcial menys reconegut i menys remunerat?
- I la retòrica de la conciliació de la vida laboral i familiar, on queda quan la vols posar a la pràctica a la teva empresa?
- El canvi de càlcul de la cotització de les pensions és clarament discriminatori per les dones, encara que hi puguis afegir 9 mesos per cada fill, no compensa i el treball reproductiu i de cura de les persones és menys valorat que el “servicio a la patria”, per la “mili” hi pots afegir més mesos, que maco.
- Per no parlar de la violència masclista fruit de la consideració patrimonial que tenen alguns homes de la seva parella i/o fills.
A Salt, podem començar per fer algunes coses:
Més places d’escoles bressol.
Escoles de primària a cada barri.
Educació afectiva i sexual pels joves i formació per pares i mares.
Places públiques a les llars de persones grans i amb autonomia restringida (ara en tenim 0) i més serveis per a aquestes persones a les seves llars.
Treballar pel reconeixement de les tasques que fan les dones de cura de les persones dependents i donar-los-hi suport.
Potenciar el paper de les dones com a generadores de cohesió social.
Diran el de sempre, no hi ha diners, però podem triar, pavelló de gimnàstica d’elit o escola bressol? Comissaria de mossos d’esquadra o llar de gent gran? Treballadores familiars o càrrecs de confiança? Benestar social o benefici econòmic? L’impacte dels pressuposts públics en la vida de les persones és importantíssim.
Espero haver convençut alguna persona de la necessitat de continuar el canvi per assolir la igualtat i millorar la qualitat de vida de tothom. No tant sols és possible sinó que és imprescindible.
8 de març cada dia!
