PAíS PETIT. Sonava aquesta cançó d’en Lluís Llach en un tanatori ple de gom a gom el dia 25 d’abril. Era un dia assolellat, un dia ple d’esperança i alhora de tristesa. D’esperança al veure la multitud de voluntaris i d’activitats que s’estaven organitzant a Salt per la consulta sobre la independència. De tristesa perquè acomiadàvem en Ramon Torramadé. Una persona que ja parlava d’independència fa molts anys, quan era impensable una mobilització d’aquesta magnitud. Una persona que ja parlava del seu país petit. Sí, el nostre és un país petit. Un país que ha hagut de lluitar al llarg de la història pel seu dret a existir com a tal. Un país de gent que ve del nord, que ve del sud, de terra endins o de mar enllà. Un país petit que camina per poder ser i que vol ser per caminar.
